La llegenda explica que Sant Urbà era un poble molt pecador i que per això havia de ser, i ho va ser, castigat”, explica Josep Maria Mata, doctor en Geologia natural de Lleida i catedràtic emèrit de Cristal·lografia i Mineralogia a la UPC (Universitat Politècnica de Catalunya). Mata assenyala un altre motiu que explica per què aquesta població, situada sobre una mola de roques calcàries, va desaparèixer engolida per la muntanya el 3 de març del 1373: “Era entre dos falles, i un moviment sísmic va fer que les plaques es moguessin a diferent velocitat. El terratrèmol va tenir prou entitat com per moure les roques, i això va obrir un espai pel qual es va enfonsar la major part del poble.” 

A la llegenda del poble pecador castigat per la divina providència, integrat en aquella època a la Baronia de Sant Oisme i part avui del terme de les Avellanes i Santa Linya, va contribuir una altra peculiaritat de caràcter geològic: per la disposició de les construccions, l’únic edifici que va quedar dempeus va ser l’actual ermita, en la qual la versió oficial situa una anciana resant. “L’església es trobava situada entre les dos falles, i això va ferque pogués mantenir-se al seu lloc. Totes les altres coses es van enfonsar”, apunta Mata, que assenyala com la clau geològica de la història el fet que “el poble s’assentava sobre unes roques calcàries que estaven fracturades, i que amb el terratrèmol es van moure”. 

No obstant, també va tenir a veure en la propagació de la versió apocalíptica del succeït un context previ a la impremta, és a dir, amb l’emissió de veritats d’ús popular restringida als púlpits, i més aviat procliu a l’acalorament en els discursos religiosos: va ocórrer només dos dècades després que la primera onada de la pesta negra assolés Europa i un lustre abans que es desencadenés el Cisma d’Occident, en el qual van arribar a coexistir tres papes. 

“La història de Sant Urbà la coneix molt poca gent. És molt curiosa”, indica el geòleg, que crida l’atenció sobre la freqüència amb la qual en els segles XIV i XV tenien lloc terratrèmols aCatalunya i al Pirineu, com el que va destruir Olot el 15 de maig del 1427. “Els moviments sísmics són moviments de reajustament, i són freqüents en zones properes com la vall de Benasc”, anota. 

La història de Sant Urbà, “el poble que un dia va ser engolit per la terra”, serà recuperada, com un dels seus punts forts, en la Diada Geològica (o Geodiada) de les Terres de Lleida, que se celebra el 14 i el 15 de juny i que tindrà com a escenari, a més de l’àrea de la localitat engolida, la Cova Gran de Santa Linya, el Museu de Tartareu, les Salines de Vilanova de la Sal i les Avellanes. L’organitzen Sigmadot (Societat Internacional de Geologia i Mineria per al Desenvolupament i Gestió del Territori) i la Comissió pro Parc Geològic de l’Occident de la Noguera. Mata, membre de les dos, va dissertar dimecres al consell comarcal de la Noguera sobre els paisatges geominers de la zona.