Costers del Segre, nascuda per unir sota un mateix nom vinyes disperses entre el pla de Lleida i el Pirineu. De la memòria de la fil·loxera a l’impuls de Castell del Remei, Raimat i el sector als anys vuitanta, la DO ha construït una identitat comuna sense esborrar la diversitat dels seus paisatges.

Costers del Segre compleix 40 anys amb una singularitat que ja estava en el seu origen: no és una zona de vinya compacta, sinó un conjunt de paisatges repartits des del pla de Lleida fins al Pirineu. Els ceps creixen entre els 200 i els 1.100 metres d’altitud i travessen climes, relleus i tradicions diferents. El que la denominació va fer el 1986 va ser donar un nom, unes regles i una estratègia comuna a aquesta diversitat.

Però el vi de Lleida venia de molt abans. L’últim terç del segle XIX, abans de la fil·loxera, la província va arribar a tenir unes 120.000 hectàrees de vinya. La plaga i una replantació posterior molt limitada van reduir aquella superfície a una mínima part. Dos noms ajuden a explicar el camí cap a la denominació.

Castell del Remei, fundat el 1780, és considerat un antecedent històric de la DO i un dels pioners a Catalunya dels vins de criança embotellats. Raimat, per la seua part, va transformar a partir del 1914 una extensa finca de secà en un gran projecte vinícola gràcies a l’aigua del Canal d’Aragó i Catalunya, a la construcció de séquies i a una aposta tècnica poc habitual per a l’època.

L’impuls definitiu va arribar el 1983. Jaume Siurana, llavors director de l’Institut Català de la Vinya i el Vi, i Manuel Raventós Artés, director general de Codorníu i del Celler de Raimat, van defensar la necessitat d’un consell regulador que protegís la qualitat del vi lleidatà i en liderés la promoció. Tres anys després, la iniciativa quedava reconeguda oficialment.

Sense renunciar als accents

Quatre dècades després, la denominació arriba a la maduresa sense perdre el tret fundacional. Continua sent una DO feta de fragments que no formen una taca contínua, però sí que comparteixen una història comuna. No és la d’un sol paisatge, sinó la de diversos territoris que han après a presentar-se junts sense renunciar als seus accents.