Cap curs de riu ha estat delimitat a Lleida quaranta anys després d’ordenar-ho la llei

Ni un sol quilòmetre de riu no ha estat delimitat a la demarcació de Lleida en els 40 anys que porta en vigor la llei d’Aigües, un mandat que segueix vigent i que encomana a les confederacions hidrogràfiques “la fitació i delimitació dels cursos de domini públic” per determinar “la possessió i la titularitat dominical a favor de l’Estat”.

Què significa aquest mandat? L’obligació de delimitar fins a on arriba el riu i quina franja ocupa la “zona de policia” de cent metres a partir de cada vora, la qual cosa permetria determinar amb precisió si una activitat pot o no instal·lar-se als seus voltants. El curs no és la llera del riu sinó “el terreny cobert per les aigües en la mitjana de les crescudes ordinàries”, és a dir, l’espai que ocupa el cabal en la mitjana de les avingudes de les quals hi hagi dades disponibles. I a partir d’aquesta línia es calculen una zona de servei de cinc metres i, després, la de policia, “en què es condicionarà l’ús del sòl i les activitats”, estableix el Reglament del Domini Públic Hidràulic.

Aquesta delimitació objectiva, amb línies definides, evitaria conflictes com els que generen algunes iniciatives urbanístiques i d’equipaments a barris com Cappont, a Lleida, o el Molí de l’Esquerrà, a Balaguer, i aclariria els dubtes sobre el desenvolupament d’activitats com l’acampada. Sembla evident la necessitat de disposar d’una delimitació d’aquest tipus, i de les actualitzacions, en una etapa d’augment de la torrencialitat pel canvi climàtic.

El Govern central, que va abandonar fa tres lustres el Proyecto Linde, l’objectiu del qual era executar les delimitacions, ha optat, en aplicació de la normativa europea, per altres vies que a la conca de l’Ebre es tradueixen en la “delimitació tècnica teòrica, cartogràfica o probable del domini públic hidràulic” que proposa elaborar el vigent Pla Hidrològic amb “els estudis tècnics dels quals es disposi, elaborats o validats” per la CHE (Confederació Hidrogràfica de l’Ebre).

Aquesta cartografia que “incorpora els mapes de perillositat i risc d’inundació” és “una eina bàsica per a la gestió d’aquest risc per les administracions”, expliquen fonts de la CHE. Així, afirmen que, després del canvi de pla, les definicions del curs i de les seues zones laterals “canvien o s’amplien per ser més ambicioses i tenir sobretot en compte característiques ambientals i de protecció de persones i béns davant de les inundacions”.

La necessitat de la delimitació

“Les delimitacions administratives no són necessàries per a la gestió i protecció del domini públic hidràulic encomanada a les Confederacions, on només interessa la delimitació tècnica”, afegeixen.

Aquesta cartografia està disponible per a trams que sumeixin 464,5 km a la demarcació de Lleida, dels quals mostren les zones susceptibles de ser inundades per avingudes amb retorns de 10, 50, 100 i 500 anys i les àrees de “flux preferent”, que són la combinació de les àrees de desguàs més intens a les avingudes habituals i les zones en les quals és probable que es produeixin “danys sobre les persones i els béns” quan arriba la de 100 anys de retorn.

Hi ha mapes amb aquest nivell de detall en 223,6 km del Segre i 65,9 d’afluents com el Sió i el Set; 74,2 de la Pallaresa i 28,7 de la Ribagorçana, en ambdós casos amb els seus tributaris; 58,3 de la Garona i 13,6 d’altres sistemes fluvials de menor entitat.

Aquestes estimacions són una de les bases dels PGRI (Plans de Gestió de Riscos d’Inundació), dels quals el Suprem va sentenciar l’any passat diverses vegades que “sens dubte (...) ostenten naturalesa de disposicions de caràcter general”, és a dir, de rang normatiu. Encara que no està clar l’abast d’aquest reconeixement judicial. “Potser convindria detallar en el pròxim cicle d’actualització, quines són les determinacions normatives dels PGRI, atesa l’amplitud de continguts d’aquests, més enllà del programa de mesures”, diu Laura Salamero, professora de dret administratiu de la UdL.

Els trams